Quan és pon el sol a la ciutat dels somnis,
l'skyline perd intensitat fins a desaparèixer amb els records.
Darrera les finestres anònimes es van apagant lentament
les ultimes llums de la vida creant un silenci irreal
i els neons de la il·lusió detenen llur reclam infinit,
instal·lant els dubtes dels deus al moll dels osos.
L’oceà, transformat en un monstre famolenc,
s’engoleix els estels i la lluna.
Les pupiles s’encongeixen fins desintegrar-se
en l’antic límit de la realitat
i les retines adormides transmeten
la darrera llum del color dels teus ulls.
Quan la nit esdevé absoluta foscor;
Un fred de matinada envaeix tots els racons
del cos a través de la pell de celofan.
L’anima transparent devora la memòria del cervell i
les visceres grogues on s’ha sedimentat el temps.
Immòbil i ignorant del fred i la foscor, al cos
l’hi creixen les ungles i els cabells desmesuradament
que es prolonguen cap un mon, ara ja inexistent .
Però les retines encara transmeten,
el color de la llum dels teus ulls.
